William Shakespeare (Sonet 70)

That thou art blamed shall not be thy defect,
For slander's mark was ever yet the fair;
The ornament of beauty is suspect,
A crow that flies in heaven's sweetest air.

So thou be good, slander doth but approve
Thy worth the greater, being woo'd of time;
For canker vice the sweetest buds doth love,
And thou present'st a pure unstained prime.

Thou hast pass'd by the ambush of young days
Either not assailed, or victor being charged;
Yet this thy praise cannot be so thy praise
To tie up envy, evermore enlarged.

If some suspect of ill mask'd not thy show,
Then thou alone kingdoms of hearts shouldst owe. 

Que siguis criticat, no és pas el teu defecte;

la calúmnia contempla la bellesa amb recel:

aixeca la sospita a dins el cor abjecte,

i sempre veu un corb en l'aire dolç del cel.

Mentre tu siguis bo, la calúmnia és el fang

que demostra el teu mèrit. El temps t'ha percebut.

El cuc del vici busca el dolç capoll més blanc,

i tu mostres ben pura la teva joventut.

Les embosques dels anys mès joves ja han passat

i no t'han assaltat o, si ho han fet, vas vèncer.

Tot i així, cap lloança tindrà capacitat

per fer callar l'enveja, cada día més densa.

Si la sospita no emboirés el teu aspecte,

d'infinitat de cors tindries el respecte.

Versió de Salvador Oliva

Editorial Empuries