Les roses s'inclinen en veure'm passar.
Lliris blancs, gessamins engalanats,
em donen la seva última aroma
abans de desaparèixer.
Totes les fruites,
festejades pels més vius colors,
porten l'aroma a l'aire que s'hi regira,
mentre jo tanco el somni amb forrellats,
-he ballat peu descalça amb la mort-,
i pujo per l'escala de fum,
pels glaons rovellats sense memòria.
-Tant d'abisme al meu dessota!
Tanta blancor de xipresos fets cendra de lluna
sota la meva sola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada