Com el cabdill que amb peu alat
va passant entremig de sa gent adormida
i tusta gentilment a l'espatlla fornida
de cad'un dels qui en son pensament ja ha triat;
i ells van alçant-se i prenen l'espasa del combat:
així tu, Joia, te m'emmenes
de dins el pit covard els mots com un estol;
dia i nit fórem junts i els reconec a penes:
dormiren muts, fins ara que deixen mon redol
amb una estranya música que fa un batec de vol.
Bé sé però sots ta bandera
quanta de força em robes: cada mot per mi era
un torrent de ma sang, set anys del meu voler.
I sempre la conquista fuig davant de llur fe...
Joia, torna'm l'estol, torna'm el cant enrera.
Sóc com el pare que jaquí
la fillada guerrera i espera dalt la torre.
Buit dels mots de mon cant, en va darrera els corre
mon deler: un dia encara ton manament diví
me'n prendrà més, com altres fills novençans de mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada