Entre vels d'or (Joan Vinyoli)

A l’hora de la posta el vell camí
llisca en silenci per un rost pendent
arrecerat, amb pins a cada vora,
fins a l’indret on, amplament obrint-se
a l’espai, se m’ofereix en calma 
el moviment majestuós del mar:
aquest és el meu èxtasi possible.

Pleniluni (Joan Vinyoli)

La teva llum és verda, lluna,

i cau encara amb més silenci

que no la neu a trenc d'alba.

Encenalls (Joan Vinyoli)

Algú puja de les valls

i em porta nets enfilalls

de mots:que en fes poesia.

Però j en faig encenalls

que encenc quan clareja el dia.

La barca (Joan Vinyoli)

Plena de veus, de clares veus, la tarda 
per sobre del jardí navega lenta, 
sirgada pels infants que fan volar 
l'estel en el suburbi. 
M'ha cridat algú 
des de la nit. He d'allunyar-me sol, 
nit fosca enllà, tristesa, mal camí 
de roca i fred, i carros de malson 
a les roderes fondes, que no puc 
desencallar. 
Recordaré la barca 
de cel espès, ancorada en silencis 
de cant secret, als ulls que la miraven 
des del jardi tot ple de clares veus.

El lloc (Joan Vinyoli)

Foto: Joan Pigem

En arribar a l’indret
dels roures i del cedres, la vellúria
dels quals fa remuntar-nos als besavis,
se m’han tornat molt insignificants
totes les coses, tots els passos fets
fora d'aquí, l'insensat afanyar-se
per caminar. Vers on? Només importa
no moure’s,
trobar el lloc.

Primer d'any (Joan Vinyoli)

He sortit aviat a voltar pels carrers

de la matinada, he mirat els horts

de la nit freda

que finalment ha deixat entrellucar el nou dia.

He pensat que faríem

alguna cosa junts:

                                   inventarem un núvol

de foc? Desviarem un riu?

Abaixarem muntanyes? Aturarem el mar?

Les mudes flors d'un altre

jardí, potser,

se'm tornaran paraules.

                                   Aquest és el primer 

dia de l'any:

                                   et donaré dos llibres

que t'he comprat.

                                   En un cafè

t'hi posaré minuciosament

endreces.

Beurem després alguna copa junts.

Brindis (Joan Vinyoli)

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

Damunt la sorra (Joan Vinyoli)

Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un de sol, del tot.
                                     Llavis extensos
com una migdiada.
                            I escoltem les ones
caient, blanes dormint.
                                  Que el sol penetri
fins a la sang.
                     Però l’amor no basta.
Fem per manera de pujar l’escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                            Gaudim sense metàfores.

Un home està cavant (Joan Vinyoli)

Un home està
cavant al tros i la posta
vermella li diu: torna a casa
que el dia es vincla.
I ho fa. Poc a poc es dreça
plega el cistell, un instant
l'aixada fulgura
quan se la posa a l'espatlla.
Camina amb cura per les gleves
humides, roges, fins al rec;
pel canaró va rumiant,
vagament pensa en les coses
petites de la vesprada;
sopar calent, dona, llit.

Cercles (Joan Vinyoli)

Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
-tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou-,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
-i mai potser no n’estaràs segur-
que has assolit el cercle convincent.

Replà de reflexió (Joan Vinyoli)

Un altre cop, graó rera graó,
he de pujar l'escala cap a res.
De tot el bé i el mal que he tant comés,
me'n queda aquest replà: reflexió.

Els ulls tancats de la bellesa he vist
de sobte oberts bleir prop, molt prop;
he begut tant, quan he besat, l'arrop
de tot el cos que no puc dir-me trist.

Ho estic, però, perquè tot és caduc
i sento sempre un fosc ressò de pou:
són deleris, breus, tots els plaers.

Petjada arreu és l'herba que treu lluc.
Se'n evaporen com l'alba el rou
els goigs eteris: tot és ara i res.

Vincles (Joan Vinyoli)

Pot ser cosa dels ulls,
però puja del fons,
inesperadament,
cap a lligar-nos més.
Vida que es fa cap a més vida,
sense excessos de fe.

Altres ho juguen tot
a un il·lusori guany.
Nosaltres esperem. Cap a on anem?
Som instruments d'alguna força
que ens té a les mans,
lliurant-nos l'un a l'altre,
guardant-nos l'un de l'altre.

Tot calla, tot es resisteix (Joan Vinyoli)

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l'escolto
de nit al cor de cada cosa.

Tarda Fosca (Joan Vinyoli)

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d'un bosc d'alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?

El campanar (Joan Vinyoli)

Sovint, sovint, com per la dreta escala
d'un campanar, fosca i en runes,
pujo cercant la inaccessible llum;
ple de fatiga dono voltes,
palpants els murs en la tenebra espessa,
graó rera graó.
Però de temps en temps,
sento la veu de les campanes,
clara i alegre, ressonar,
tocant a festa allà en l'altura,
i veig per la finestra en el silenci
de l'alba els camps estesos, esperant.
Aurores de la infància, com us trobo
llavors, ah, com encara dintre meu,
una llavor de joia perdurable
pugna per fer-se planta exuberant!
Com crides, infantesa, en les profundes
capes del cor, com, de genolls, et trobo,
Déu meu, llavors, tornat pura lloança!

El guany (Joan Vinyoli)

Mai no et rendeixis.
Gira't del costat
on abans veies el penell
que et feia creure en l'últim crit
del gall dels boscos.

Entra
mar negre endins i baixa al fons.
Quan pugis, coraller, i t'hagis tret
el feixuc escafandre,
t'hauràs guanyat una mar llisa
i el vol del gavià.

En bona companyia (Joan Vinyoli)

Molts jardins amb peònies,
lilàs i pèsols
d'olor, són lloc de bon estar,
quan ja la llum abaixa
la veu i, sense fer remor,
pels engorjats del vespre
s'allunya la tartana
del desesper.

El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit es tota per nosaltres.
Encén el vi.

Aplec (Joan Vinyoli)

He vist anar i he vist tornar, de lluny,
aplecs de gent -estendards i cridòria-
pels flancs de la muntanya.
Berenaven, bevien, ballaven excitats.
Més tard els homes han cobert les noies
esbojarrades, d'anques d'euga,
mentres el cel es feia roig.

Tu, noi sorrut, no estiguis furgant sempre
la closca del cervell, no miris
rajoles amb ocells ni vidres decorats,
no masteguis el pa de la paraula.
Uneix-te a tots. Inventa't l'alegria.

Abans que neixi l'alba (Joan Vinyoli)

És bo de tenir llàgrimes a punt, tancades
per si tot d'una mor
algú que estimes o llegeixes
un vers o penses en el joc
perdut

o bé, de nit, abans
que neixi l'alba, algun lladruc
esquinça el dur silenci.
I vénen els records
de tantes culpes que no has
mai expiat

i veus el derrotat
exèrcit dels homes
arrossegant els peus feixugament
per les planúries fangoses
sota la pluja, mentre xiulen
els trens.
Que tot és dur, cruel, sense pietat
i sempre el mal i la vergonya duren.