Meditació ultima (Feliu Formosa)

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l’enyorança de l’adolescent
que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on fou conreat aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d’imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d’hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no pot ser.

Darrere el vidre (Feliu Formosa)

Darrere el vidre veig
Com de sobte s'imposa
El gotejar incessant
De la pluja damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immensa
En un silenci gris

També cessa de sobte
El torturat repàs
Mental de tot allò
Que crec tenir pendent
I que vol ser ordenat
Dintre meu amb aquest
Sentiment prou sabut
Del deure no buscat

Tot ho deixa en suspens
El lleu so de la pluja
Que va caient damunt
Les rajoles vermelles
De la terrassa immersa
En un silenci gris

(De "Cap claredat no dorm", 2001)

Faràs dos trucs (Feliu Formosa)

Foto: Joan Pigem

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el Nocturn.
(Fullejaràs potser Virginia Woolf.)
Vindré darrera teu, amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tendresa infinita, et faré asseure
en un dels vells seients que compartírem
(durant els darrers temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que no vas ésser mai.) Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el teu trist somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.

I aquest poema mai no haurà existit.

(Del llibre "Si tot és dintre")