La vida perdurable (Gabriel Ferrater)

 El vespre no diu res d’avui. Ja som
més aviat demà. Fa fred, com si
totes les coses fossin groc llimona.
Com qui va pel carrer, i porta un paquet,
i ja no té cap traça de memòria
que pugui obrir-li el record d’una vida
no aclaparada pel pes del paquet,
així les meves mans, mortes de tant
d’aguantar temps fet present abans d’hora,
no se m’aixequen per fer adeu. No hi ha
passat. Sí, també faig col·lecció
de dies, però els tinc tots repetits.

La ciutat (Gabriel Ferrater)

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

El secret (Gabriel Ferrater)

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim

estiu. De bon matí, abans que el telèfon

no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.

Prendrem el tren més lent, i baixarem

a la tercera estació, en un poble

de terra sense verds. El disc vermell

d'una taverna ens donarà el senyal.

Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,

mirats però sense mirar, ens prendrem

la tèbia cervesa del silenci.

Tornarem ben segurs que cap record

no ha nascut en nosaltres. Quan trobem

el primer amic, comprendrem que aquell dia

ha estat el del prodigi, que s'han dit

el mot senzill i just, i tothom riu.

Riurem també, i guardarem el secret.

I sobretot després, quan els turmenti

d'haver-se descobert que no es volien

tal com eren i hauran tornat a ser,

i s'agermanin tots en l'odi mutu,

callarem. Que no sàpiga ningú

que no vam dir ni sentir res. Que puguin

odiar-nos també, fraternalment.