El camí, franc i pla creuant el bosc,
quan surt a cel obert es torna hostil,
envaït per arbustos i esbarzers,
i comença a baixar fins que, al més fons,
acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat
i sense cap herbota. Un camí
al qual voreja encara, protegint-lo,
un mur de pedra en sec amb els carreus,
a vegades enormes, ben posats,
sense morter, a os, en el seu lloc.
Només algú sentint una desemparança
tan profunda que arriba fins avui
podia alçar amb les seves mans un mur
que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap al no-res,
bastia un mur per protegir un camí
cap a un ordre final, potser magnific.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada